Potser caldrà donar la raó als que diuen que l’enlluernament (l'eròtica?) del poder canvia les idees, la disposició, l’orientació i fins i tot les relacions personals dels guanyadors. La història està sobrada d’exemples, el dia rere dia també. A Paiporta tant se val que l’alcalde s’anomene Ibor que Bas, tant se val que el Psoe estiga en el govern com en l’oposició i a l’inrevés amb el PP. La visió de la política municipal, la visió de l’acció de govern i les seues conseqüències en la població són les mateixes. L’absència d’un model de desenvolupament municipal definit, autònom (propi), transparent, coherent, democràtic, és patent, en els uns i en els altres. El model de treball de l’administració és una fotocòpia d’una còpia. Les relacions polítiques continuen sent de saló de western, amb discussions tavernàries, amb intriguetes pròpies de “reality show” de got i ganivet. Mentre tant les actuacions importants es mouen a cop d’improvisació i grandiloqüència (esperem que siga això només, i no el pagament de deutes), a empentes de les necessitats deteriorades més urgents, intentant les solucions més adients per a lluir “palmito” en la foto i poc més.En temes econòmics el govern local, amb una clara política econòmica continuista, opta per la fugida cap endavant, sense realitzar un pla de viabilitat econòmica coherent (pareix que ni tan sols existeix cap pla) amb previsió de sostenibilitat econòmica de futur, fiant la salvació econòmica de l’ajuntament en l’endeutament i en la requalificació urbanística. Mal assumpte en els pitjors temps.
En temes de comunicació, com a bons venedors de fum i fidels seguidors de la rendibilitat electoral (potser també econòmica?) del model de govern de grans esdeveniments, cap inversió en equipaments bàsics als barris marginals i cap inversió en política social, el govern local es mou com peix en la mar, navegant per l’embolic mediàtic. Per a alguna cosa haurà de servir tanta despesa en comunicació. Per a la venda de la pretesa requalificació es posa un marxa un pla de màrqueting que comença amb la utilització de l’últim desgraciat accident del trenet, s’anima la sensació d’un perill inexistent, es demana el soterrament de les vies (pagant el 50% del cost) i es desbrossa el camí per a desqualificar l’horta sobrant per un muntant aproximat d’uns 400.000 m2. Forçant la requalificació amb l’argument repetit que no queden terrenys disponibles al casc urbà per a ampliar els serveis.
Pura fal·làcia tota l’argumentació. Ni hi ha més perill en les vies que abans, ni són demandes socials urgents el soterrament de les vies i la falta de vivendes en un poble amb un fum de cartells de “se vende” per tot arreu, ni es resolen els problemes econòmics, ni es resolen els problemes dels serveis, ja que, per exemple, la pretesa requalificació i la corresponent construcció, hauran de comptar amb els serveis pertinents per a la nova població, però, cap propietari del suposat PAI, suportaria que li endossaren el dèficit de serveis de tot el poble contra la seua butxaca, ni cap jutge ho sancionaria favorablement en cas de recurs. En el cas de “Picanya Sud”, els propietaris i encarregats de la urbanització “assumeixen” els costos municipals derivats de soterrament de les vies, però, ja se sap que eixa càrrega recaurà finalment en qui compre les cases.
Plantejar una requalificació, en aquestos moments, a Paiporta és una barbaritat urbanística i social, ja que, a hores d’ara, estan desenvolupant-se, o a punt de desenvolupar-se, dos sectors urbanístics que augmentaran el número de vivendes al voltant d’unes 2.000, amb la seua corresponent població, sense saber encara si es disposarà dels suficients serveis per als nous habitants, ni la fórmula de propiciar la integració dels nous sectors amb la resta del poble. Tot sense haver resolt la situació actual de pèssima localització de serveis i de descohesió urbana, amb un barri totalment desdotat com és La Florida.
L’obligació dels poders públics és donar els serveis més adients a la població. Amb el “més adient” també s’inclou la facilitació de les condicions urbanes per a la vertebració del poble, amb la finalitat d’afavorir la possibilitat de l’accés a mitjans de desenvolupament personal i laboral en la mateixa població preferentment en el comerç tradicional i vertebrador, allunyat de les grans superfícies, garantia del futur del poble com a comunitat social. I amb el “més adient”, també s’inclou la distribució racional dels serveis en el territori, cal acostar els serveis als usuaris, no desplaçar als usuaris cap als serveis, més quan aquestos són quasi tercermundistes, garantia d’allunyament del fantasma de l’aparició de barris marginals. És ací on cal dedicar esforços i recursos, no en fastos, oripells i gratacels, no en requalificacions innecessàries i dubtoses. Solucionem primer el que tenim fet malbé, dotem al poble d’una cohesió urbana i social, i després ja discutirem amb quin model creixem.
